I que boniques que són les relacions. A estones tan fàcils i a estones complexes, i és que la línia que hi ha entre jo i l’altre no és per tots igual. Per alguns és clara i ben definida; per altres a estones costa de veure, és fineta; i hi ha per a qui no existeix la línia entre l’altre i un mateix.

Aquesta línia no existeix físicament, però és un bona metàfora per poder reflexionar sobre com vivim les relacions. A vegades, quan no ens qüestionem les nostres maneres de fer, de ser d’entendre acostumem a pensar que tots fem, sentim i entenem de manera similar. I no és ben bé així.

Quan parlem de relacions, de jo i l’altre, hi ha diferents maneres de viure-les, sentir-les i entendre-les. Tot i que cadascun som un món, amb les nostre particularitats, si que podríem definir uns perfils que comparteixen certa similitud i segur que algun us és familar, com us deia.

La línia és clara i ben definida: Qui sent aquesta línia amb l’altre (com a concepte), acostumen a ser persones que precisament tenen clars els límits amb l’altre. Què esperar-ne i què no. Sent i entén a l’altre com algú diferent a sí mateix, i per tant, aquesta diferència manté a ratlla les seves demandes, expectatives, i emocions compartides.

La línia és fina, a vegades costa de veure: Persones que sí perceben l’altre com a quelcom diferent a elles però hi ha àmbits on aquesta línia es torna més borrosa. En els àmbits on acostuma a passar més és amb la feina o la família. Feines, per exemple, on és fàcil empatitzar i un acaba per bolcar-se en excés en el treball cap a l’altre, o en aquest mateix empatitza, percep i s’identifica amb l’emoció o situació de l’altre. Amb la família passa quelcom similar, tot i que el context és diferent: el fet de ser família ja porta lligat una convivència i un compartir molt proper. Precisament per això empatitzar i identificar-se s’entenen com a conseqüències normals pel que fa a la família. Però quan aquest identificar-se es converteix en projectar en l’altre, en no diferenciar l’emocionalitat de cadascú, o fer i viure per l’altre ja no està tan justificat.

La línia no existeix: el que dèiem en les últimes línies del perfil anterior però no en àmbits concrets de la vida, sinó amb qualsevol relació que existeixi. Són persones que habitualment són molt sensibles i precisament és aquesta característica la que els porta fàcilment a poder posar-se a les sabates de tothom, a percebre els altres amb tanta proximitat que és difícil diferenciar-lo d’un mateix. Aquí el repte és entendre que tot i la intensitat en que es viu, l’altre no és un mateix i per tant és bo forçar-se a trobar aquesta línia que ens separa.

 

Segur que algun dels perfils, sinó tots, us ha recordat a algun conegut o a tu mateix@ fins i tot. L’objectiu no és etiquetar, l’objectiu és dedicar un temps a pensar com sentim les relacions, i com és aquest relacionar-nos. Reflexionar-hi per fer conscient el que fem cada dia moltes vegades, i valorar si hi estem d’acord, si ens fa bé.

En aquest cas particular, prendre flors de bach ens pot ajudar, tant a petits com a grans, a gestionar les emocions que se’ns mouen respecte als altres, a vegades de forma repetitiva.

 

Per qualsevol dubte, consulta o senzillament ganes de compartir us podeu posar en contacte via mail o fent una trucada al 608 043 960 i demanar per l’Aina.